Necessitem avorrir-nos?

Fa uns dies vaig llegir un article sobre l’excés d’estímuls que reben avui nens i nenes, i com això els pot afectar de forma negativa en l’aprenentatge (kidsandteenonline.com). L’autor recordava que alguns estudis comencen a apuntar que la sobre estimulació que pateixen els nens de forma prematura pot acabar generant una mena de tolerància, similar al d’una droga. És a dir, aquell nen que és bombardejat per milers d’imatges, sons, jocs i tota mena d’activitats programades pels pares pot necessitar una mica més cada dia, derivant en un comportament hiperactiu, en falta de concentració o de motivació. La conclusió era que havíem de permetre que els nens tinguessin temps d’avorrir-se per permetre’ls despertar aquella motivació i imaginació innata en l’infant, per exemple, d’inventar-se un món fantàstic a partir d’un pal d’escombra i unes pinces per a la roba.

Mentre llegia el post em preguntava: això passa només amb els nens? Tots estem immersos en una selva de missatges (xarxes socials, correus, vídeos, webs…) que ens arriben de tot arreu i a tota hora, vulguis o no vulguis, per la infinitat de pantalles que ens envolten. Aquesta sobre estimulació és més greu entre els professionals de la comunicació, perquè és la nostra feina, és la nostra obligació saber què diu aquest o aquell altre, què han respost els afectats i què en pensa el polític de torn. El que abans assolies al llarg del dia escoltant la ràdio al cotxe o al tren, llegint els diaris al matí i veient els principals informatius de les televisions s’ha transformat en una gran Hidra que no permet descansar ni per anar al lavabo!

IMAG1175En una conferència organitzada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya aquest febrer, Iñaki Gabilondo es demanava si algú recordava que el dia són només 24 hores, i que ningú disposa del temps necessari per veure totes les sèries de televisió, les pel·lícules o els llibres que es descarrega. “D’on trauran el temps?”, s’exclamava. Aquesta sensació totalment aclaparadora m’arriba sovint pel Twitter. Són tantes les coses que has de llegir, descartar i escollir cada cop que mires l’aplicació, que sovint em desborda. Dades que et remeten a articles i webs, amb més dades i més articles. De totes, quantes acaben superant el filtre per llegir-les amb atenció? I si passa un dia… ja no ho faràs. S’afegirà a la llarga llista de coses pendents que descobrim tots quan arriben les vacances.

Així que reclamo també pels grans la necessitat d’avorrir-nos, en el sentit de saber i poder desconnectar de tant en tant de les pantalles i els missatges. Sortir de la selva per gaudir de la plana o l’horitzó del mar… fer-ho sense sentir-te un ermità ni culpable per no haver respost aquell tuit o no haver vist l’últim capítol de Juego de Tronos.

Anuncis
Font pròpia

La ràdio mereixia una exposició millor

Amb motiu del 90è. aniversari de la creació de Ràdio Barcelona l’Ajuntament ha organitzat una exposició a la Sala Ciutat que es pot visitar fins al 23 de gener. Aquí comença tot: els primers anys de Ràdio Barcelona és una mostra petita, centrada en la dècada dels anys 20 i 30, que explica una emissora desconeguda pel públic del segle XXI: basada en discursos de polítics, música en directe i programes de beneficència.

El recull fotogràfic és d’allò més interessant: amb personatges populars rodejats sovint d’una munió de gent del carrer encuriosida per veure com els entrevisten i sempre amb un gran micròfon presidint l’escena. És realment impressionant veure les dimensions del primer micro de l’emissora: una mena de caixa sobre una base en forma de trapezi amb quatre rodes. Contemplar en Francesc Macià davant d’aquell gegant de fusta, sembla que parla més aviat a un trasto vell que al seu poble.

Exposició "Aquí comença tot". Font pròpia.

En una exposició sobre una emissora de ràdio era d’esperar un muntatge sonor acurat, selecte de fragments que ja formen part de la història del mitjà i del país. De nou, però, la imatge ha guanyat la partida al so. Les fotografies són il·lustratives, atractives, interessants… no podem dir el mateix del recull sonor. Malauradament, les condicions de la sala no són les millors per escoltar cap so i el muntatge audiovisual que l’acompanya no identifica les veus que s’escolten. El resultat és una mostra radiofònica decebedora, amb alguns arxius (massa) que no s’entenen, amb unes veus que no coneixem. I els periodistes mereixien veure el seu nom a la pantalla, aquest havia de ser el seu homenatge. Al final apareixen els noms de tots, com els títols de crèdit d’una pel·lícula o els agraïments, però el visitant necessita saber qui parla a cada moment.

És evident que la qualitat sonora dels fragments més antics ha de ser molt deficient i que els avenços tecnològics digitals no poden fer miracles… però precisament per aquest motiu calia tenir més cura de l’entorn. Alguns arxius s’escolten massa forts, mentre altres no se senten, i les cadires metàl·liques de la sala resulten massa sorolloses. Em consta que més persones s’han queixat de la qualitat dels sons. És una llàstima perdre una oportunitat com aquesta de fer descobrir una etapa apassionant d’un mitjà que tot just començava. I és especialment trist que el responsable d’aquesta mostra sigui una institució pública. L’emissora, l’efemèride i la ràdio en general mereixien un tracte més adequat.

El laberint de les emocions davant del terrorisme

El periodisme està de dol perquè uns terroristes jihadistes van decidir ahir matar 12 persones que treballaven a un setmanari satíric francès, Charlie Hebdo. I enmig de la pena i la ràbia davant la injustícia del terrorisme, els periodistes hem de fer una reflexió. Cal repetir la imatge en què el terrorista remata al policia 50 vegades? A TV3, com a mínim, van pixelar el moment. No sé si cap altra televisió ho va fer.

Sempre m’ha molestat aquest recurs de fraccionar la pantalla deixant a qui parla en una finestra cada cop més petita per poder contemplar en gran les mateixes imatges, un cop i un altre, sense justificació ni, al final, novetat… què hi aporten? Res. Sembla que en la societat de l’audiovisual necessitem rebre estímuls d’impacte constantment i no podem suportar un primer pla d’una persona parlant més enllà de 2 o 3 minuts… tant és el que digui, interessant o no. Si més no, això és el que sembla que opinen els realitzadors de totes les televisions, perquè ho fan totes.

Parlant de fets tan greus com la mort d’una persona, aquesta és una pràctica especialment qüestionable. Em demano si les imatges s’haurien fet servir igual si parléssim d’un policia català o espanyol. Algú pot imaginar un familiar o amic del policia contemplant infinitat de vegades aquest assassinat? Suposo que, com a mínim, s’haurien manipulat per no ferir la sensibilitat dels familiars… però i la sensibilitat dels espectadors? Veure de manera ininterrompuda una imatge tan dura fereix i, al final, genera una sensació d’impacte, de gravetat. Els mitjans, els periodistes hem d’informar, però també tenim una responsabilitat per no crear alarma social o, si més no, no contribuir-hi. Els fets són prou greus. No cal afegir-hi més llenya.