Qui crea els formularis en línia?

Segur que algun cop us heu trobat amb la necessitat d’omplir el formulari d’una web. Avui qualsevol tràmit, fins i tot les típiques seccions de suggeriments/queixes, són petits formularis més o menys complets. I quantes vegades no us heu plantejat qui ha dissenyat aquella andròmina?

Quantes vegades heu hagut d’introduir les dades, de forma repetitiva, perquè (no se sap com) el sistema no les ha desat? Malgrat has clicat a “Guardar” o “Acceptar” i les has repassat amb cura. És un petit drama… o més aviat un vodevil perquè tens la sensació que algú es mofa de tu. Són especialment dolorosos aquells que permeten l’accés a una borsa de treball, on has d’incloure el teu currículum (i la vida sencera). Millors o pitjors, d’entrada hi pots destinar una mitjana de tres quarts d’hora… per acabar descobrint al final l’opció d’adjuntar un document amb el teu currículum personal… no podíem començar per aquí?

Els més divertits són aquells que no tenen camps de text obert, és a dir, aquells on has d’obrir un desplegable o clicar sobre “Buscar” per posar la titulació acadèmica, el carrer o qualsevol altra dada objectiva, que no dóna lloc a interpretacions ni genera cap dubte. Per què? Quin és el criteri que es fa servir per decidir el tipus de camp a omplir? Algú m’ho pot dir? En qualsevol cas, com et vols registrar en aquell web, t’armes de paciència, repasses el llistat… i al final resulta que cap de les opcions del desplegable s’adequa al que vols!

En l’era de la comunicació, em demano si aquests formularis són una bona eina per posar en contacte usuaris i serveis o potser són un reflex més de les paradoxes de la societat actual, amb múltiples canals i possibilitats de comunicar-se per no dir res o ben poc.

Big Bang Data: Som una massa de dades

L’exposició Big Bang Data que ofereix el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fa honor al seu títol. És una veritable explosió d’informació en tots els formats possibles: text, infografia, fotografia, vídeo i expressions artístiques de tota mena. Quan surts de l’espai et sents realment atropellat per la quantitat de dades que has rebut, però sobretot pel desconeixement que tenim del que es pot arribar a fer amb una xifra, un senyal, un input… o el que es pot aconseguir quan els vas sumant i multiplicant.

Espanta una mica comprovar com som de vulnerables i d’innocents… Només entrar-hi, l’exposició et posa de peus a terra: el núvol on deixem els nostres arxius a internet no és gens eteri, és un gran-mega-súper ordinador situat a un lloc prou fresc per no malgastar tots els beneficis de l’empresa en la climatització de l’espai. Per cert, la sala que retrata les instal·lacions és de Telefónica, que patrocina l’exposició. Sort que és a l’entrada i quan has vist unes quantes sales ja no recordes que tot allò que critiquen molts artistes, afecta directament a la companyia patrocinadora… Sort o bona estratègia comunicativa.

Des d’un punt de vista personal em demano quanta gent surt de Big Bang Data amb una visió crítica de la utilització de les dades i quantes surten havent vist només imatges estètiques d’avions il·luminant els Estats Units o un seguit de globus terraquis de diferents colors amb algunes dades curioses. Si sempre és recomanable veure una exposició amb algú que sigui capaç d’explicar-la i fer-nos entendre allò que l’autor volia transmetre, en aquest cas és quasi imprescindible. Per tant, una recomanació: busqueu algú prou entès que us comenti les obres… i no mireu el web fins que no l’hagueu visitat. Us ajudarà molt més… abans no l’entendreu gaire.