La ràdio del segle XXI?

Aquest 2014 fa 90 anys de l’inici de les emissions periòdiques de Ràdio Barcelona, la degana del mitjà a l’estat espanyol. Amb 90 anys, la ràdio és ja una velleta encantadora… i viva. Molts la van donar per morta amb l’aparició de la televisió als anys 50, i quasi la van enterrar amb l’arribada d’Internet i els mitjans digitals. Ella, però, es manté, adaptant-se als nous temps… com pot.

Ràdio… a la carta. Font pròpia

Realment, les noves tecnologies han obert el món a tota mena de formats sonors, ja sigui podcasts, a la carta, online Hi ha molts noms per definir una oferta immensa, mundial, tan sols condicionada per l’idioma. En el cas espanyol, els milions de parlants fa encara més evident aquesta realitat global. Només cal passejar-se pel web La radioteca per comprovar-ho. Aquest és un portal amb tota mena de produccions radiofòniques, bàsicament de l’Amèrica Llatina, que es poden escoltar de forma gratuïta. Inclou formats ben diversos: falques, reportatges, ràdio novel·les, poemes, ràdio art… generalment en castellà, però també n’hi ha en llengües precolombines (quítxua, guaraní, o d’una tribu amazònica com el huaoraní). Una curiositat, hi ha algun àudio en català, per exemple, de Ràdio Litoral, a Sant Pol de Mar. La radioteca té una vocació social i per acomplir amb aquesta funció, el web disposa de manuals i documents per a la formació de qualsevol persona interessada en generar productes radiofònics.

Per escoltar un exemple del material de La radioteca, clica Mi día de suerte 

Power on? Font pròpia.

El més significatiu d’aquesta mena de portals és que, amb tanta varietat de formats, el concepte de ràdio queda molt diluït. Un exemple és Ivoox, ara per ara, segurament el web amb més continguts sonors de l’estat espanyol. El seu eslògan és “escolta el que sigui i on sigui” (“listen whatever wherever“) i s’hi pot trobar audiollibres, conferències, documentals… a més, evidentment, d’un bon nombre d’emissores en línia musicals, temàtiques o generalistes. Ivoox també permet pujar-hi qualsevol arxiu, de manera que esdevé una mena de plataforma per a músics, locutors, dj i professionals de la veu. En aquest sentit, segueix la línia del gran dominador del món anglosaxó, SoundCloud.

 

Oferta sonora, doncs, no en falta. La ràdio (si encara podem fer servir aquest terme) està molt viva, i que sigui per molts anys! Només sorgeix una pregunta: quants d’aquests s’hi poden guanyar la vida?

Anuncis

Els advocats s’expliquen

Tirant del fil de la transparència, hem decidit capbussar-nos en el món de la llei i les noves tecnologies. Cada dia trobem més informacions que parlen sobre legislació, però el llenguatge jurídic és qualsevol cosa menys accessible a tothom. És per això que s’agraeix molt que alguns advocats i experts s’entretinguin a comentar les darreres sentències dels tribunals. A continuació destaquem uns quants blogs centrats en la protecció de dades i la legislació sobre Internet que intenten ser didàctics.

Potser el primer que caldria visitar és el de Samuel Parra, premi 2012 al millor blog de protecció de dades atorgat per la Comunitat de Madrid. Realment és molt complet, amb moltes cites i referències a altres juristes. D’entrada, però, no sembla un blog. El volum d’articles és tan gran que sembla més aviat un mitjà informatiu. El contingut, això sí, és impecable. Un altre blog sobre el mateix tema és el de Félix Haro. Aquest és molt més simple i personal, encara que resulta més clar. El contingut també compta amb tota mena de documentació i referències a les fonts originals.

En l’àmbit del dret, abunden els noms en llatí. Aquest és el cas de Iurismática, creat per tres advocats de Sant Sebastià especialitzats en assessorament a projectes tecnològics i protecció de dades. De fet és un gabinet d’advocats que, dins el seu web, fan un blog. És molt clar i net visualment. Destaquem que cada primer de mes fan un recull de les resolucions de l’Organització Mundial de Propietat Intel·lectual (OMPI) com a mediador en conflictes al voltant del nom dels dominis. Evidentment, Iurismática centra els comentaris en els conflictes del domini .es.

I no n’hi ha cap en català? Ben poca cosa, malauradament. Organismes oficials o lligats a universitats, com Abogares, d’un grup d’estudiants i professors de la UPF amb articles en català, castellà i anglès, però que l’última publicació és del 2011. D’altra banda, l’antiga directora de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, Esther Mitjans, escrivia un blog amb la seva opinió personal, però la nova responsable no ha seguit la tradició…… de manera que si en trobeu cap, si us plau, aviseu!

Ladislas Starewich, els orígens de l’animació

Per aprendre, sempre hem de tornar als orígens. Aquesta és la idea que plana sobre l’exposició del Centre de Cultura Contemporània (CCCB) Metamorfosis, una mostra dedicada als tres autors més representatius de l’animació amb la tècnica stop motion: Starewich, Svankmajer i els Germans Quay.

Protagonista del film “La mascota”

El pioner i pare de tots ells va ser el polonès afincat a França Ladislas Starewich. Va fer la primera pel·lícula d’animació amb marionetes al 1912 i va aprofitar la seva formació com a entomòleg per traslladar-la als ninots que construïa i que després cobraven vida. Veure un film d’Starevich és entrar en un univers ple de personatges fantàstics, guineus, cavalls, gallines i tota mena d’insectes que actuen i viuen com humans. Sovint va treballar sobre temes de contes o faules, tot i que els seus productes no eren del tot infantils. Per exemple, sorprén veure un veritable número de revista musical amb un grup de guineus ballant vestides com si fossin unes vedets del Folies Bergère.

Un dels films d’Starevich més aclamats és La mascota (Fétiche) del 1933, que explica les peripècies d’un gos que és venut fins que retroba el seu propietari, un noi cec. La història està explicada amb un sentit de l’humor tan fresc que enganxa l’espectador a la primera. La música té una importància cabdal en una pel·lícula sense diàleg i tot plegat desperta ràpidament la tendressa del públic. Val la pena destacar una de les primeres escenes, en què el gos juntament amb altres animals salta d’un camió en marxa. Són imatges tan plàstiques i expressives, amb un ritme tan modern que si no fos pel blanc i negre i la textura de la cinta diríem que és del segle XXI.

Descobrint racons de la ciutat

Ara que Barcelona està plena de turistes, us proposem fer una deriva… en altres paraules, passejar per la ciutat amb els ulls ben oberts per observar allò que sempre passem per alt. En aquest cas, us proposem anar de la Plaça Carles Pi i Sunyer fins al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). I us marquem alguns punts que ens han cridat l’atenció:

El nou emplaçament del Palacio del Juguete, una botiga plena d’encant i de joguines antigues que abans era tocant al Col·legi d’Arquitectes. Ara queda molt més amagada, al Carrer Capellans.

Una gran escultura efímera que sembla una gàbia feta de fusta a la Plaça Nova.

 

 

La famosa botiga de Plaça del Pi on comprar tota mena de ganivets i estris tallants

Continua llegint

Una gran besada al centre de Barcelona

Els actes de commemoració del Tricentenari del 1714 inclouen tota mena de formats i l’art n’és un. Dins del programa, aquest juliol s’ha inaugurat un fotomural de l’artista Joan Fontcuberta a la Plaça d’Isidre Nonell, a tocar de la Catedral de la Barcelona. L’obra és un mosaic de ceràmica que representa la imatge d’una besada on només es veuen els llavis. Aquesta és la imatge que es contempla des de lluny. Un cop t’hi acostes, descobreixes que en realitat està format per més de 4.000 imatges que reprodueixen les fotografies que els ciutadans van enviar a El periódico fa mesos.

Primera reparació del fotomosaic de Fontcuberta. Font pròpia.

En la convocatòria feta pel diari es demanava una imatge que respongués a la pregunta: “Què significa per a tu ser lliure?” que s’havia de fer arribar per correu electrònic, Twitter o Instagram. D’aquesta manera, el foto mural és la representació de més de 4.000 idees de llibertat i es correspon amb el lema del Tricentenari, “Viure lliure”. I per què Fontcuberta va composar una besada amb aquestes fotografies? Segons l’autor, va fugir de la iconografia èpica habitual del 1714. Volia transmetre un valor d’unió, de passió i d’afecte vers el futur i així queda remarcat en el títol de l’obra: El món neix a cada besada.

Joan Fontcuberta és un dels fotògrafs catalans de més prestigi internacional, guanyador del que es considera el Nobel de la fotografia, el Premi Hasselblad l’any 2013. Per construir la imatge final, l’autor ha fet servir una tècnica habitual en les seves obres en què un programa informàtic agrupa les diferents fotografies en funció del color per aconseguir la figura desitjada. El repte per aquesta obra ha estat traslladar la imatge a un material desconegut per al fotògraf, la ceràmica. Un parell de setmanes després, ja es pot comprovar la dificultat de l’obra. Algunes peces de ceràmica ja han hagut de ser reemplaçades. El món neix a cada besada és una obra que es mantindrà permanent en un lloc prou visible per a turistes i barcelonins, encara que les terrasses dels comerços de la Plaça d’Isidre Nonell la deixen més amagada del que molts pensaven.

Big Bang Data: Som una massa de dades

L’exposició Big Bang Data que ofereix el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fa honor al seu títol. És una veritable explosió d’informació en tots els formats possibles: text, infografia, fotografia, vídeo i expressions artístiques de tota mena. Quan surts de l’espai et sents realment atropellat per la quantitat de dades que has rebut, però sobretot pel desconeixement que tenim del que es pot arribar a fer amb una xifra, un senyal, un input… o el que es pot aconseguir quan els vas sumant i multiplicant.

Espanta una mica comprovar com som de vulnerables i d’innocents… Només entrar-hi, l’exposició et posa de peus a terra: el núvol on deixem els nostres arxius a internet no és gens eteri, és un gran-mega-súper ordinador situat a un lloc prou fresc per no malgastar tots els beneficis de l’empresa en la climatització de l’espai. Per cert, la sala que retrata les instal·lacions és de Telefónica, que patrocina l’exposició. Sort que és a l’entrada i quan has vist unes quantes sales ja no recordes que tot allò que critiquen molts artistes, afecta directament a la companyia patrocinadora… Sort o bona estratègia comunicativa.

Des d’un punt de vista personal em demano quanta gent surt de Big Bang Data amb una visió crítica de la utilització de les dades i quantes surten havent vist només imatges estètiques d’avions il·luminant els Estats Units o un seguit de globus terraquis de diferents colors amb algunes dades curioses. Si sempre és recomanable veure una exposició amb algú que sigui capaç d’explicar-la i fer-nos entendre allò que l’autor volia transmetre, en aquest cas és quasi imprescindible. Per tant, una recomanació: busqueu algú prou entès que us comenti les obres… i no mireu el web fins que no l’hagueu visitat. Us ajudarà molt més… abans no l’entendreu gaire.

En defensa de la transparència: Fundación Ciudadana Civio

Fundación Ciudadana Civio és una entitat sense ànim de lucre que defensa la transparència total de les institucions democràtiques i el lliure accés a les dades públiques. Intenta promoure també una actitud activa i més participativa de la ciutadania. Està formada per un equip de 5 persones de diferent orígen, bàsicament periodistes i enginyers informàtics, i que caracteritza la seva metodologia de treball: el periodisme de dades i la investigació. Per poder treballar amb la quantitat d’informació que gestionen les administracions públiques, Fundación Civio construeix unes bases de dades molt potents que els permet encreuar elements de maneres diferents. Així, el ciutadà en pot treure les seves conclusions.

Aquest és un aspecte important de la filosofia de la fundación: treballen amb dades oficials i contrastades, obviant les fonts habituals dels mitjans de comunicació i als mateixos mitjans, fet que els atorga una imparcialitat envejable. Per arribar a tots els públics, la presentació dels projectes és molt acurada, visualitzant els resultats de les investigacions d’una forma comprensible, senzilla i atractiva per a qualsevol. Utilitzen tota mena de formats: blogs (El BOE nuestro de cada día), fotografies (Fotomandón), formularis (Dónde van mis impuestos? o El indultómetro) i, evidentment, infografies (Quién manda?).

 

La filosofia, la metodologia i el contingut dels projectes que realitzen són impecables. És difícil trobar-hi cap aspecte negatiu. Només en comentarem un de ben petit. En el blog El BOE nuestro de cada día, es fa un ús injustificat de la negreta que podria resultar tendenciós, concretament a “El Banco de España impone una multa de 85.000 euro al
exvicepresidente de Caja Castilla-La Mancha”. El post comença amb una sèrie de dades que retraten el personatge, incloent-hi la militància al PSOE. El text posterior destaca en negreta ítems que, fent una lectura ràpida, pot donar a entendre que la militància de l’ex vicepresident té alguna relació amb les seves activitats irregulars i la sanció, però no és cert. En canvi, semblaria molt més rellevant el fet que Federico Andrés Rodríguez Morata formi part d’una agrupació anomenada Foro Ético para la regeneración democrática, que es proclama preocupada per la corrupció política. Això és molt més qüestionable que la seva militància en un partit, sobretot tenint en compte la coneguda vinculació de les caixes d’estalvis amb les administracions públiques i els partits polítics.

Caminant pel laberint tecnològic

Cada dia aprenem alguna cosa nova… pas a pas. Les noves tecnologies ens obliguen a fer-ho dia rere dia,  actualitzar-nos hora a hora o quasi minut a minut de l’últim tuit, post, link, etc. Aprendre és un camí apassionant i l’objectiu d’aquest blog és compartir un procés d’aprenentatge. De la mateixa manera que molts espectadors afirmen contemplar en documentals com creix un cadell de lleó, com canvia les plomes un falcó i com fa les primeres passes un nadó, aquest blog mostrarà un procés d’aprenentatge pel món multimèdia.

El nom del blog, Caminant pel laberint tecnològic, respon a la idea primera que pot tenir algú des de fora sobre les anomenades tecnologies de la informació. Pot semblar un petit laberint ple de racons, falses sortides i caminets on poder-se perdre i defallir. Com la vida, mateixa. La diferència és que estem segurs que aquí hi ha una sortida, i la trobarem!

Us convidem a acompanyar-nos en aquest petit viatge cap a la sortida.

Benvinguts!