Necessitem avorrir-nos?

Fa uns dies vaig llegir un article sobre l’excés d’estímuls que reben avui nens i nenes, i com això els pot afectar de forma negativa en l’aprenentatge (kidsandteenonline.com). L’autor recordava que alguns estudis comencen a apuntar que la sobre estimulació que pateixen els nens de forma prematura pot acabar generant una mena de tolerància, similar al d’una droga. És a dir, aquell nen que és bombardejat per milers d’imatges, sons, jocs i tota mena d’activitats programades pels pares pot necessitar una mica més cada dia, derivant en un comportament hiperactiu, en falta de concentració o de motivació. La conclusió era que havíem de permetre que els nens tinguessin temps d’avorrir-se per permetre’ls despertar aquella motivació i imaginació innata en l’infant, per exemple, d’inventar-se un món fantàstic a partir d’un pal d’escombra i unes pinces per a la roba.

Mentre llegia el post em preguntava: això passa només amb els nens? Tots estem immersos en una selva de missatges (xarxes socials, correus, vídeos, webs…) que ens arriben de tot arreu i a tota hora, vulguis o no vulguis, per la infinitat de pantalles que ens envolten. Aquesta sobre estimulació és més greu entre els professionals de la comunicació, perquè és la nostra feina, és la nostra obligació saber què diu aquest o aquell altre, què han respost els afectats i què en pensa el polític de torn. El que abans assolies al llarg del dia escoltant la ràdio al cotxe o al tren, llegint els diaris al matí i veient els principals informatius de les televisions s’ha transformat en una gran Hidra que no permet descansar ni per anar al lavabo!

IMAG1175En una conferència organitzada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya aquest febrer, Iñaki Gabilondo es demanava si algú recordava que el dia són només 24 hores, i que ningú disposa del temps necessari per veure totes les sèries de televisió, les pel·lícules o els llibres que es descarrega. “D’on trauran el temps?”, s’exclamava. Aquesta sensació totalment aclaparadora m’arriba sovint pel Twitter. Són tantes les coses que has de llegir, descartar i escollir cada cop que mires l’aplicació, que sovint em desborda. Dades que et remeten a articles i webs, amb més dades i més articles. De totes, quantes acaben superant el filtre per llegir-les amb atenció? I si passa un dia… ja no ho faràs. S’afegirà a la llarga llista de coses pendents que descobrim tots quan arriben les vacances.

Així que reclamo també pels grans la necessitat d’avorrir-nos, en el sentit de saber i poder desconnectar de tant en tant de les pantalles i els missatges. Sortir de la selva per gaudir de la plana o l’horitzó del mar… fer-ho sense sentir-te un ermità ni culpable per no haver respost aquell tuit o no haver vist l’últim capítol de Juego de Tronos.

La ràdio del segle XXI?

Aquest 2014 fa 90 anys de l’inici de les emissions periòdiques de Ràdio Barcelona, la degana del mitjà a l’estat espanyol. Amb 90 anys, la ràdio és ja una velleta encantadora… i viva. Molts la van donar per morta amb l’aparició de la televisió als anys 50, i quasi la van enterrar amb l’arribada d’Internet i els mitjans digitals. Ella, però, es manté, adaptant-se als nous temps… com pot.

Ràdio… a la carta. Font pròpia

Realment, les noves tecnologies han obert el món a tota mena de formats sonors, ja sigui podcasts, a la carta, online Hi ha molts noms per definir una oferta immensa, mundial, tan sols condicionada per l’idioma. En el cas espanyol, els milions de parlants fa encara més evident aquesta realitat global. Només cal passejar-se pel web La radioteca per comprovar-ho. Aquest és un portal amb tota mena de produccions radiofòniques, bàsicament de l’Amèrica Llatina, que es poden escoltar de forma gratuïta. Inclou formats ben diversos: falques, reportatges, ràdio novel·les, poemes, ràdio art… generalment en castellà, però també n’hi ha en llengües precolombines (quítxua, guaraní, o d’una tribu amazònica com el huaoraní). Una curiositat, hi ha algun àudio en català, per exemple, de Ràdio Litoral, a Sant Pol de Mar. La radioteca té una vocació social i per acomplir amb aquesta funció, el web disposa de manuals i documents per a la formació de qualsevol persona interessada en generar productes radiofònics.

Per escoltar un exemple del material de La radioteca, clica Mi día de suerte 

Power on? Font pròpia.

El més significatiu d’aquesta mena de portals és que, amb tanta varietat de formats, el concepte de ràdio queda molt diluït. Un exemple és Ivoox, ara per ara, segurament el web amb més continguts sonors de l’estat espanyol. El seu eslògan és “escolta el que sigui i on sigui” (“listen whatever wherever“) i s’hi pot trobar audiollibres, conferències, documentals… a més, evidentment, d’un bon nombre d’emissores en línia musicals, temàtiques o generalistes. Ivoox també permet pujar-hi qualsevol arxiu, de manera que esdevé una mena de plataforma per a músics, locutors, dj i professionals de la veu. En aquest sentit, segueix la línia del gran dominador del món anglosaxó, SoundCloud.

 

Oferta sonora, doncs, no en falta. La ràdio (si encara podem fer servir aquest terme) està molt viva, i que sigui per molts anys! Només sorgeix una pregunta: quants d’aquests s’hi poden guanyar la vida?

Una gran besada al centre de Barcelona

Els actes de commemoració del Tricentenari del 1714 inclouen tota mena de formats i l’art n’és un. Dins del programa, aquest juliol s’ha inaugurat un fotomural de l’artista Joan Fontcuberta a la Plaça d’Isidre Nonell, a tocar de la Catedral de la Barcelona. L’obra és un mosaic de ceràmica que representa la imatge d’una besada on només es veuen els llavis. Aquesta és la imatge que es contempla des de lluny. Un cop t’hi acostes, descobreixes que en realitat està format per més de 4.000 imatges que reprodueixen les fotografies que els ciutadans van enviar a El periódico fa mesos.

Primera reparació del fotomosaic de Fontcuberta. Font pròpia.

En la convocatòria feta pel diari es demanava una imatge que respongués a la pregunta: “Què significa per a tu ser lliure?” que s’havia de fer arribar per correu electrònic, Twitter o Instagram. D’aquesta manera, el foto mural és la representació de més de 4.000 idees de llibertat i es correspon amb el lema del Tricentenari, “Viure lliure”. I per què Fontcuberta va composar una besada amb aquestes fotografies? Segons l’autor, va fugir de la iconografia èpica habitual del 1714. Volia transmetre un valor d’unió, de passió i d’afecte vers el futur i així queda remarcat en el títol de l’obra: El món neix a cada besada.

Joan Fontcuberta és un dels fotògrafs catalans de més prestigi internacional, guanyador del que es considera el Nobel de la fotografia, el Premi Hasselblad l’any 2013. Per construir la imatge final, l’autor ha fet servir una tècnica habitual en les seves obres en què un programa informàtic agrupa les diferents fotografies en funció del color per aconseguir la figura desitjada. El repte per aquesta obra ha estat traslladar la imatge a un material desconegut per al fotògraf, la ceràmica. Un parell de setmanes després, ja es pot comprovar la dificultat de l’obra. Algunes peces de ceràmica ja han hagut de ser reemplaçades. El món neix a cada besada és una obra que es mantindrà permanent en un lloc prou visible per a turistes i barcelonins, encara que les terrasses dels comerços de la Plaça d’Isidre Nonell la deixen més amagada del que molts pensaven.