Font pròpia

La ràdio mereixia una exposició millor

Amb motiu del 90è. aniversari de la creació de Ràdio Barcelona l’Ajuntament ha organitzat una exposició a la Sala Ciutat que es pot visitar fins al 23 de gener. Aquí comença tot: els primers anys de Ràdio Barcelona és una mostra petita, centrada en la dècada dels anys 20 i 30, que explica una emissora desconeguda pel públic del segle XXI: basada en discursos de polítics, música en directe i programes de beneficència.

El recull fotogràfic és d’allò més interessant: amb personatges populars rodejats sovint d’una munió de gent del carrer encuriosida per veure com els entrevisten i sempre amb un gran micròfon presidint l’escena. És realment impressionant veure les dimensions del primer micro de l’emissora: una mena de caixa sobre una base en forma de trapezi amb quatre rodes. Contemplar en Francesc Macià davant d’aquell gegant de fusta, sembla que parla més aviat a un trasto vell que al seu poble.

Exposició "Aquí comença tot". Font pròpia.

En una exposició sobre una emissora de ràdio era d’esperar un muntatge sonor acurat, selecte de fragments que ja formen part de la història del mitjà i del país. De nou, però, la imatge ha guanyat la partida al so. Les fotografies són il·lustratives, atractives, interessants… no podem dir el mateix del recull sonor. Malauradament, les condicions de la sala no són les millors per escoltar cap so i el muntatge audiovisual que l’acompanya no identifica les veus que s’escolten. El resultat és una mostra radiofònica decebedora, amb alguns arxius (massa) que no s’entenen, amb unes veus que no coneixem. I els periodistes mereixien veure el seu nom a la pantalla, aquest havia de ser el seu homenatge. Al final apareixen els noms de tots, com els títols de crèdit d’una pel·lícula o els agraïments, però el visitant necessita saber qui parla a cada moment.

És evident que la qualitat sonora dels fragments més antics ha de ser molt deficient i que els avenços tecnològics digitals no poden fer miracles… però precisament per aquest motiu calia tenir més cura de l’entorn. Alguns arxius s’escolten massa forts, mentre altres no se senten, i les cadires metàl·liques de la sala resulten massa sorolloses. Em consta que més persones s’han queixat de la qualitat dels sons. És una llàstima perdre una oportunitat com aquesta de fer descobrir una etapa apassionant d’un mitjà que tot just començava. I és especialment trist que el responsable d’aquesta mostra sigui una institució pública. L’emissora, l’efemèride i la ràdio en general mereixien un tracte més adequat.

Anuncis

Ladislas Starewich, els orígens de l’animació

Per aprendre, sempre hem de tornar als orígens. Aquesta és la idea que plana sobre l’exposició del Centre de Cultura Contemporània (CCCB) Metamorfosis, una mostra dedicada als tres autors més representatius de l’animació amb la tècnica stop motion: Starewich, Svankmajer i els Germans Quay.

Protagonista del film “La mascota”

El pioner i pare de tots ells va ser el polonès afincat a França Ladislas Starewich. Va fer la primera pel·lícula d’animació amb marionetes al 1912 i va aprofitar la seva formació com a entomòleg per traslladar-la als ninots que construïa i que després cobraven vida. Veure un film d’Starevich és entrar en un univers ple de personatges fantàstics, guineus, cavalls, gallines i tota mena d’insectes que actuen i viuen com humans. Sovint va treballar sobre temes de contes o faules, tot i que els seus productes no eren del tot infantils. Per exemple, sorprén veure un veritable número de revista musical amb un grup de guineus ballant vestides com si fossin unes vedets del Folies Bergère.

Un dels films d’Starevich més aclamats és La mascota (Fétiche) del 1933, que explica les peripècies d’un gos que és venut fins que retroba el seu propietari, un noi cec. La història està explicada amb un sentit de l’humor tan fresc que enganxa l’espectador a la primera. La música té una importància cabdal en una pel·lícula sense diàleg i tot plegat desperta ràpidament la tendressa del públic. Val la pena destacar una de les primeres escenes, en què el gos juntament amb altres animals salta d’un camió en marxa. Són imatges tan plàstiques i expressives, amb un ritme tan modern que si no fos pel blanc i negre i la textura de la cinta diríem que és del segle XXI.

Big Bang Data: Som una massa de dades

L’exposició Big Bang Data que ofereix el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fa honor al seu títol. És una veritable explosió d’informació en tots els formats possibles: text, infografia, fotografia, vídeo i expressions artístiques de tota mena. Quan surts de l’espai et sents realment atropellat per la quantitat de dades que has rebut, però sobretot pel desconeixement que tenim del que es pot arribar a fer amb una xifra, un senyal, un input… o el que es pot aconseguir quan els vas sumant i multiplicant.

Espanta una mica comprovar com som de vulnerables i d’innocents… Només entrar-hi, l’exposició et posa de peus a terra: el núvol on deixem els nostres arxius a internet no és gens eteri, és un gran-mega-súper ordinador situat a un lloc prou fresc per no malgastar tots els beneficis de l’empresa en la climatització de l’espai. Per cert, la sala que retrata les instal·lacions és de Telefónica, que patrocina l’exposició. Sort que és a l’entrada i quan has vist unes quantes sales ja no recordes que tot allò que critiquen molts artistes, afecta directament a la companyia patrocinadora… Sort o bona estratègia comunicativa.

Des d’un punt de vista personal em demano quanta gent surt de Big Bang Data amb una visió crítica de la utilització de les dades i quantes surten havent vist només imatges estètiques d’avions il·luminant els Estats Units o un seguit de globus terraquis de diferents colors amb algunes dades curioses. Si sempre és recomanable veure una exposició amb algú que sigui capaç d’explicar-la i fer-nos entendre allò que l’autor volia transmetre, en aquest cas és quasi imprescindible. Per tant, una recomanació: busqueu algú prou entès que us comenti les obres… i no mireu el web fins que no l’hagueu visitat. Us ajudarà molt més… abans no l’entendreu gaire.