Font pròpia

La ràdio mereixia una exposició millor

Amb motiu del 90è. aniversari de la creació de Ràdio Barcelona l’Ajuntament ha organitzat una exposició a la Sala Ciutat que es pot visitar fins al 23 de gener. Aquí comença tot: els primers anys de Ràdio Barcelona és una mostra petita, centrada en la dècada dels anys 20 i 30, que explica una emissora desconeguda pel públic del segle XXI: basada en discursos de polítics, música en directe i programes de beneficència.

El recull fotogràfic és d’allò més interessant: amb personatges populars rodejats sovint d’una munió de gent del carrer encuriosida per veure com els entrevisten i sempre amb un gran micròfon presidint l’escena. És realment impressionant veure les dimensions del primer micro de l’emissora: una mena de caixa sobre una base en forma de trapezi amb quatre rodes. Contemplar en Francesc Macià davant d’aquell gegant de fusta, sembla que parla més aviat a un trasto vell que al seu poble.

Exposició "Aquí comença tot". Font pròpia.

En una exposició sobre una emissora de ràdio era d’esperar un muntatge sonor acurat, selecte de fragments que ja formen part de la història del mitjà i del país. De nou, però, la imatge ha guanyat la partida al so. Les fotografies són il·lustratives, atractives, interessants… no podem dir el mateix del recull sonor. Malauradament, les condicions de la sala no són les millors per escoltar cap so i el muntatge audiovisual que l’acompanya no identifica les veus que s’escolten. El resultat és una mostra radiofònica decebedora, amb alguns arxius (massa) que no s’entenen, amb unes veus que no coneixem. I els periodistes mereixien veure el seu nom a la pantalla, aquest havia de ser el seu homenatge. Al final apareixen els noms de tots, com els títols de crèdit d’una pel·lícula o els agraïments, però el visitant necessita saber qui parla a cada moment.

És evident que la qualitat sonora dels fragments més antics ha de ser molt deficient i que els avenços tecnològics digitals no poden fer miracles… però precisament per aquest motiu calia tenir més cura de l’entorn. Alguns arxius s’escolten massa forts, mentre altres no se senten, i les cadires metàl·liques de la sala resulten massa sorolloses. Em consta que més persones s’han queixat de la qualitat dels sons. És una llàstima perdre una oportunitat com aquesta de fer descobrir una etapa apassionant d’un mitjà que tot just començava. I és especialment trist que el responsable d’aquesta mostra sigui una institució pública. L’emissora, l’efemèride i la ràdio en general mereixien un tracte més adequat.

Anuncis