El laberint de les emocions davant del terrorisme

El periodisme està de dol perquè uns terroristes jihadistes van decidir ahir matar 12 persones que treballaven a un setmanari satíric francès, Charlie Hebdo. I enmig de la pena i la ràbia davant la injustícia del terrorisme, els periodistes hem de fer una reflexió. Cal repetir la imatge en què el terrorista remata al policia 50 vegades? A TV3, com a mínim, van pixelar el moment. No sé si cap altra televisió ho va fer.

Sempre m’ha molestat aquest recurs de fraccionar la pantalla deixant a qui parla en una finestra cada cop més petita per poder contemplar en gran les mateixes imatges, un cop i un altre, sense justificació ni, al final, novetat… què hi aporten? Res. Sembla que en la societat de l’audiovisual necessitem rebre estímuls d’impacte constantment i no podem suportar un primer pla d’una persona parlant més enllà de 2 o 3 minuts… tant és el que digui, interessant o no. Si més no, això és el que sembla que opinen els realitzadors de totes les televisions, perquè ho fan totes.

Parlant de fets tan greus com la mort d’una persona, aquesta és una pràctica especialment qüestionable. Em demano si les imatges s’haurien fet servir igual si parléssim d’un policia català o espanyol. Algú pot imaginar un familiar o amic del policia contemplant infinitat de vegades aquest assassinat? Suposo que, com a mínim, s’haurien manipulat per no ferir la sensibilitat dels familiars… però i la sensibilitat dels espectadors? Veure de manera ininterrompuda una imatge tan dura fereix i, al final, genera una sensació d’impacte, de gravetat. Els mitjans, els periodistes hem d’informar, però també tenim una responsabilitat per no crear alarma social o, si més no, no contribuir-hi. Els fets són prou greus. No cal afegir-hi més llenya.

Anuncis