Font pròpia

La ràdio mereixia una exposició millor

Amb motiu del 90è. aniversari de la creació de Ràdio Barcelona l’Ajuntament ha organitzat una exposició a la Sala Ciutat que es pot visitar fins al 23 de gener. Aquí comença tot: els primers anys de Ràdio Barcelona és una mostra petita, centrada en la dècada dels anys 20 i 30, que explica una emissora desconeguda pel públic del segle XXI: basada en discursos de polítics, música en directe i programes de beneficència.

El recull fotogràfic és d’allò més interessant: amb personatges populars rodejats sovint d’una munió de gent del carrer encuriosida per veure com els entrevisten i sempre amb un gran micròfon presidint l’escena. És realment impressionant veure les dimensions del primer micro de l’emissora: una mena de caixa sobre una base en forma de trapezi amb quatre rodes. Contemplar en Francesc Macià davant d’aquell gegant de fusta, sembla que parla més aviat a un trasto vell que al seu poble.

Exposició "Aquí comença tot". Font pròpia.

En una exposició sobre una emissora de ràdio era d’esperar un muntatge sonor acurat, selecte de fragments que ja formen part de la història del mitjà i del país. De nou, però, la imatge ha guanyat la partida al so. Les fotografies són il·lustratives, atractives, interessants… no podem dir el mateix del recull sonor. Malauradament, les condicions de la sala no són les millors per escoltar cap so i el muntatge audiovisual que l’acompanya no identifica les veus que s’escolten. El resultat és una mostra radiofònica decebedora, amb alguns arxius (massa) que no s’entenen, amb unes veus que no coneixem. I els periodistes mereixien veure el seu nom a la pantalla, aquest havia de ser el seu homenatge. Al final apareixen els noms de tots, com els títols de crèdit d’una pel·lícula o els agraïments, però el visitant necessita saber qui parla a cada moment.

És evident que la qualitat sonora dels fragments més antics ha de ser molt deficient i que els avenços tecnològics digitals no poden fer miracles… però precisament per aquest motiu calia tenir més cura de l’entorn. Alguns arxius s’escolten massa forts, mentre altres no se senten, i les cadires metàl·liques de la sala resulten massa sorolloses. Em consta que més persones s’han queixat de la qualitat dels sons. És una llàstima perdre una oportunitat com aquesta de fer descobrir una etapa apassionant d’un mitjà que tot just començava. I és especialment trist que el responsable d’aquesta mostra sigui una institució pública. L’emissora, l’efemèride i la ràdio en general mereixien un tracte més adequat.

Anuncis

El laberint de les emocions davant del terrorisme

El periodisme està de dol perquè uns terroristes jihadistes van decidir ahir matar 12 persones que treballaven a un setmanari satíric francès, Charlie Hebdo. I enmig de la pena i la ràbia davant la injustícia del terrorisme, els periodistes hem de fer una reflexió. Cal repetir la imatge en què el terrorista remata al policia 50 vegades? A TV3, com a mínim, van pixelar el moment. No sé si cap altra televisió ho va fer.

Sempre m’ha molestat aquest recurs de fraccionar la pantalla deixant a qui parla en una finestra cada cop més petita per poder contemplar en gran les mateixes imatges, un cop i un altre, sense justificació ni, al final, novetat… què hi aporten? Res. Sembla que en la societat de l’audiovisual necessitem rebre estímuls d’impacte constantment i no podem suportar un primer pla d’una persona parlant més enllà de 2 o 3 minuts… tant és el que digui, interessant o no. Si més no, això és el que sembla que opinen els realitzadors de totes les televisions, perquè ho fan totes.

Parlant de fets tan greus com la mort d’una persona, aquesta és una pràctica especialment qüestionable. Em demano si les imatges s’haurien fet servir igual si parléssim d’un policia català o espanyol. Algú pot imaginar un familiar o amic del policia contemplant infinitat de vegades aquest assassinat? Suposo que, com a mínim, s’haurien manipulat per no ferir la sensibilitat dels familiars… però i la sensibilitat dels espectadors? Veure de manera ininterrompuda una imatge tan dura fereix i, al final, genera una sensació d’impacte, de gravetat. Els mitjans, els periodistes hem d’informar, però també tenim una responsabilitat per no crear alarma social o, si més no, no contribuir-hi. Els fets són prou greus. No cal afegir-hi més llenya.