Dia Mundial de la ràdio

No se m’acut millor homenatge per celebrar el Dia de la Ràdio (així, en majúscules) que aquest tema mític de Queen Radio Ga Ga, en un escenari mític (Wembley) i un concert mític (Live Aid). El final posa la pell de gallina…

I quan pares atenció a la lletra, el missatge pren més rellevància: “Veiem espectacles i estrelles durant hores i hores. Necessitem utilitzar les orelles (…) Queda’t perquè et trobarem a faltar quan ens haguem cansat d’aquest món visual”.

Radio, someone still loves you!

Queen al Live Aid, Wembley 1985

Anuncis

Un conte de Nadal per ràdio

Aquest 25 de desembre la Cadena SER ens va obsequiar amb un gran regal: una versió radiofònica del Conte de Nadal de Charles Dickens adaptada per l’escriptor Eduardo Mendoza i dirigit per Josep Maria Pou. El mateix actor exercia de narrador d’un relat protagonitzat per Juan Echanove en el paper del malcarat Scrooge.

A banda de la veu meravellosa de Pou i la posada en escena, l’encert va ser la franja horària, les 12h del migdia, ideal per escoltar mentre fas tots els preparatius del dinar de Nadal. Crec recordar que altres radionovel·les de la SER o Catalunya Ràdio eren emeses a primera hora de la tarda, en una franja massa televisiva.

En canvi, quin plaer enllestir l’escudella i parar taula mentre t’expliquen una història que, tot i ser molt coneguda, sempre enganxa. Em vaig imaginar aquells anys, la dècada dels 40 i 50, en què era tan habitual trobar radioteatre o radionovel·les com qui ara tria una pel·lícula a la carta. La màgia de la ràdio, ben feta i contada a cau d’orella, va renéixer i lluí tota la seva bellesa. Sincerament, un gran regal de Nadal pel amants de la ràdio… i del podcast (que el segle XXI té aquests avantatges).

Us deixo l’enllaç perquè en gaudiu tant com jo (Cuento de Navidad). I, com a desig pel 2017, demanem més radionovel·les. La ficció és, sens dubte, el futur de la ràdio.

Bones festes!!

Trump vs Rajoy

Ara que tothom sembla temorós que el multimilionari Donald Trump sigui elegit nou president dels Estats Units, no puc fer res més que recordar la investidura de Mariano Rajoy.

Molts es posen les mans al cap pensant que algú tan impredictible com el candidat republicà pugui liderar el país més poderós, amb les armes més potents i l’economia més influent del món. Realment, costa d’entendre com un nord-americà es podria sentir orgullós d’un president que va tant a la seva, que parla i actua de forma tan políticament incorrecte. Jo no podria, però la sorpresa és que hagi arribat fins aquí. Què s’imaginaven els que li van donar suport des del primer moment? Mai s’ha amagat de qui és i tothom sap què ha fet i com pensa Donald Trump. Resulta especialment increïble que afirmi sense miraments que no acceptarà els resultats si no el donen com a guanyador. Algú que qüestiona el sistema es presta a formar-hi part… i encapçalar-lo?

Ara bé, qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra. Fora d’Espanya són molts els que no comprenen com un polític tan poc pro actiu (bonica paraula de moda) com Rajoy, rodejat de casos de corrupció i amb un país que li cau a trossos, ha pogut augmentar els vots i ser investit després de 10 mesos aturat (que no desempleat). Molts aquí tampoc entenem res. Costa pair una societat així…

El cas espanyol és una realitat que ja no té remei. Esperem a veure què passa a les eleccions nord-americanes. Ara, la perspectiva que la propera cimera hispanoamericana tingui Trump i Rajoy com a protagonistes m’esgarrifa. Com a mínim, els del Polònia tindran un gran gag! Qui no es consola…

A la recerca del paradís?

Quan fa mesos vaig veure les imatges dels refugiats sirians que arribaven a Europa em va venir una cançó al cap: Another day in paradise de Phil Collins. Recordava les imatges de les pateres que fa anys omplien les platges i els telenotícies… mai se’ls va considerar refugiats (i ho eren, però econòmics). Suposo que alguna convenció de les Nacions Unides estableix que el refugiat és només per causes polítiques i de guerra. En qualsevol cas, la conseqüència és la mateixa: fugir en busca d’un lloc millor per viure-hi.

Després dels atemptats a París m’ha vingut al cap aquella melodia un altre cop. No sé perquè… però és un tema que m’encanta i que ens recorda que, malgrat els nostres problemes quotidians, urgents i fins i tot angoixants, sempre trobarem algú que desitjaria tenir els nostres maldecaps.

A tots ells:

Another day in paradise – Phil Collins

Qui crea els formularis en línia?

Segur que algun cop us heu trobat amb la necessitat d’omplir el formulari d’una web. Avui qualsevol tràmit, fins i tot les típiques seccions de suggeriments/queixes, són petits formularis més o menys complets. I quantes vegades no us heu plantejat qui ha dissenyat aquella andròmina?

Quantes vegades heu hagut d’introduir les dades, de forma repetitiva, perquè (no se sap com) el sistema no les ha desat? Malgrat has clicat a “Guardar” o “Acceptar” i les has repassat amb cura. És un petit drama… o més aviat un vodevil perquè tens la sensació que algú es mofa de tu. Són especialment dolorosos aquells que permeten l’accés a una borsa de treball, on has d’incloure el teu currículum (i la vida sencera). Millors o pitjors, d’entrada hi pots destinar una mitjana de tres quarts d’hora… per acabar descobrint al final l’opció d’adjuntar un document amb el teu currículum personal… no podíem començar per aquí?

Els més divertits són aquells que no tenen camps de text obert, és a dir, aquells on has d’obrir un desplegable o clicar sobre “Buscar” per posar la titulació acadèmica, el carrer o qualsevol altra dada objectiva, que no dóna lloc a interpretacions ni genera cap dubte. Per què? Quin és el criteri que es fa servir per decidir el tipus de camp a omplir? Algú m’ho pot dir? En qualsevol cas, com et vols registrar en aquell web, t’armes de paciència, repasses el llistat… i al final resulta que cap de les opcions del desplegable s’adequa al que vols!

En l’era de la comunicació, em demano si aquests formularis són una bona eina per posar en contacte usuaris i serveis o potser són un reflex més de les paradoxes de la societat actual, amb múltiples canals i possibilitats de comunicar-se per no dir res o ben poc.

Petits plaers per escoltar: Blue Skies

Comencem una secció que no pretén res més que gaudir junts de les cançons, les pel·lícules, el que sigui.. i que, per diverses raons, considerem interessants, perquè ens toquen o perquè les hem descobert.

Aprofitant que a Barcelona el cel sembla que ens ha donat una treva, recuperem una cançó d’un dels millors compositors de cançons per a musicals que després han esdevingut estàndards del jazz: Irving Berlin. Blue Skies és del 1926 i tots els grans de la música americana l’han enregistrat algun cop: desde Benny Goodman a Frank Sinatra passant per Dinah Washington o Al Jonson, que la va interpretar al primer film sonor de la història, The jazz singer.

La proposta és poc coneguda i molt antiga (1927), per tant disculpeu la qualitat del so, però la versió és diferent i paga molt la pena. Escoltem la veu de Whispering Jack Smith xiuxiuejant Blue Skies. Esperem que us agradi!

Blue Skies

M’acompanyeu?

IMAG1316 Després d’un temps inactiu, el blog torna a brollar, com una font d’aigua després d’una llarga sequera. Aquest temps ha servit per reorientar aquest espai que va néixer com a forma d’expressió d’un curs d’edició multimèdia.

Seguim immersos dins el laberint tecnològic (títol original del blog), que va creixent cada dia amb el progrés d’internet, les xarxes i totes les eines que apareixen cada dia per posar-nos en contacte uns i altres, en el format que desitgem… però allò que ens mou, allò que em mou, és la comunicació en un sentit molt ampli.

De manera que, a partir d’ara, el laberint ha transformat les seves fronteres i esdevé un lloc on parlar, expressar-se… de què? De tot, però en especial de la comunicació, la ràdio, el periodisme… i tot allò que una servidora vulgui explicar i sigui digne, o si més no interessant, d’ésser explicat.

M’acompanyeu?

Necessitem avorrir-nos?

Fa uns dies vaig llegir un article sobre l’excés d’estímuls que reben avui nens i nenes, i com això els pot afectar de forma negativa en l’aprenentatge (kidsandteenonline.com). L’autor recordava que alguns estudis comencen a apuntar que la sobre estimulació que pateixen els nens de forma prematura pot acabar generant una mena de tolerància, similar al d’una droga. És a dir, aquell nen que és bombardejat per milers d’imatges, sons, jocs i tota mena d’activitats programades pels pares pot necessitar una mica més cada dia, derivant en un comportament hiperactiu, en falta de concentració o de motivació. La conclusió era que havíem de permetre que els nens tinguessin temps d’avorrir-se per permetre’ls despertar aquella motivació i imaginació innata en l’infant, per exemple, d’inventar-se un món fantàstic a partir d’un pal d’escombra i unes pinces per a la roba.

Mentre llegia el post em preguntava: això passa només amb els nens? Tots estem immersos en una selva de missatges (xarxes socials, correus, vídeos, webs…) que ens arriben de tot arreu i a tota hora, vulguis o no vulguis, per la infinitat de pantalles que ens envolten. Aquesta sobre estimulació és més greu entre els professionals de la comunicació, perquè és la nostra feina, és la nostra obligació saber què diu aquest o aquell altre, què han respost els afectats i què en pensa el polític de torn. El que abans assolies al llarg del dia escoltant la ràdio al cotxe o al tren, llegint els diaris al matí i veient els principals informatius de les televisions s’ha transformat en una gran Hidra que no permet descansar ni per anar al lavabo!

IMAG1175En una conferència organitzada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya aquest febrer, Iñaki Gabilondo es demanava si algú recordava que el dia són només 24 hores, i que ningú disposa del temps necessari per veure totes les sèries de televisió, les pel·lícules o els llibres que es descarrega. “D’on trauran el temps?”, s’exclamava. Aquesta sensació totalment aclaparadora m’arriba sovint pel Twitter. Són tantes les coses que has de llegir, descartar i escollir cada cop que mires l’aplicació, que sovint em desborda. Dades que et remeten a articles i webs, amb més dades i més articles. De totes, quantes acaben superant el filtre per llegir-les amb atenció? I si passa un dia… ja no ho faràs. S’afegirà a la llarga llista de coses pendents que descobrim tots quan arriben les vacances.

Així que reclamo també pels grans la necessitat d’avorrir-nos, en el sentit de saber i poder desconnectar de tant en tant de les pantalles i els missatges. Sortir de la selva per gaudir de la plana o l’horitzó del mar… fer-ho sense sentir-te un ermità ni culpable per no haver respost aquell tuit o no haver vist l’últim capítol de Juego de Tronos.

Font pròpia

La ràdio mereixia una exposició millor

Amb motiu del 90è. aniversari de la creació de Ràdio Barcelona l’Ajuntament ha organitzat una exposició a la Sala Ciutat que es pot visitar fins al 23 de gener. Aquí comença tot: els primers anys de Ràdio Barcelona és una mostra petita, centrada en la dècada dels anys 20 i 30, que explica una emissora desconeguda pel públic del segle XXI: basada en discursos de polítics, música en directe i programes de beneficència.

El recull fotogràfic és d’allò més interessant: amb personatges populars rodejats sovint d’una munió de gent del carrer encuriosida per veure com els entrevisten i sempre amb un gran micròfon presidint l’escena. És realment impressionant veure les dimensions del primer micro de l’emissora: una mena de caixa sobre una base en forma de trapezi amb quatre rodes. Contemplar en Francesc Macià davant d’aquell gegant de fusta, sembla que parla més aviat a un trasto vell que al seu poble.

Exposició "Aquí comença tot". Font pròpia.

En una exposició sobre una emissora de ràdio era d’esperar un muntatge sonor acurat, selecte de fragments que ja formen part de la història del mitjà i del país. De nou, però, la imatge ha guanyat la partida al so. Les fotografies són il·lustratives, atractives, interessants… no podem dir el mateix del recull sonor. Malauradament, les condicions de la sala no són les millors per escoltar cap so i el muntatge audiovisual que l’acompanya no identifica les veus que s’escolten. El resultat és una mostra radiofònica decebedora, amb alguns arxius (massa) que no s’entenen, amb unes veus que no coneixem. I els periodistes mereixien veure el seu nom a la pantalla, aquest havia de ser el seu homenatge. Al final apareixen els noms de tots, com els títols de crèdit d’una pel·lícula o els agraïments, però el visitant necessita saber qui parla a cada moment.

És evident que la qualitat sonora dels fragments més antics ha de ser molt deficient i que els avenços tecnològics digitals no poden fer miracles… però precisament per aquest motiu calia tenir més cura de l’entorn. Alguns arxius s’escolten massa forts, mentre altres no se senten, i les cadires metàl·liques de la sala resulten massa sorolloses. Em consta que més persones s’han queixat de la qualitat dels sons. És una llàstima perdre una oportunitat com aquesta de fer descobrir una etapa apassionant d’un mitjà que tot just començava. I és especialment trist que el responsable d’aquesta mostra sigui una institució pública. L’emissora, l’efemèride i la ràdio en general mereixien un tracte més adequat.

El laberint de les emocions davant del terrorisme

El periodisme està de dol perquè uns terroristes jihadistes van decidir ahir matar 12 persones que treballaven a un setmanari satíric francès, Charlie Hebdo. I enmig de la pena i la ràbia davant la injustícia del terrorisme, els periodistes hem de fer una reflexió. Cal repetir la imatge en què el terrorista remata al policia 50 vegades? A TV3, com a mínim, van pixelar el moment. No sé si cap altra televisió ho va fer.

Sempre m’ha molestat aquest recurs de fraccionar la pantalla deixant a qui parla en una finestra cada cop més petita per poder contemplar en gran les mateixes imatges, un cop i un altre, sense justificació ni, al final, novetat… què hi aporten? Res. Sembla que en la societat de l’audiovisual necessitem rebre estímuls d’impacte constantment i no podem suportar un primer pla d’una persona parlant més enllà de 2 o 3 minuts… tant és el que digui, interessant o no. Si més no, això és el que sembla que opinen els realitzadors de totes les televisions, perquè ho fan totes.

Parlant de fets tan greus com la mort d’una persona, aquesta és una pràctica especialment qüestionable. Em demano si les imatges s’haurien fet servir igual si parléssim d’un policia català o espanyol. Algú pot imaginar un familiar o amic del policia contemplant infinitat de vegades aquest assassinat? Suposo que, com a mínim, s’haurien manipulat per no ferir la sensibilitat dels familiars… però i la sensibilitat dels espectadors? Veure de manera ininterrompuda una imatge tan dura fereix i, al final, genera una sensació d’impacte, de gravetat. Els mitjans, els periodistes hem d’informar, però també tenim una responsabilitat per no crear alarma social o, si més no, no contribuir-hi. Els fets són prou greus. No cal afegir-hi més llenya.